Visita a en Josep Tubau

El passat 23 de març vam tenir l’oportunitat de conèixer en Josep Tubau, un dels pocs constructors de flautes de bec catalans que tenim al país. Estàvem encuriosits per les flautes que feia i anàvem disposats a aprendre tot el que un constructor de flautes amb una llarga experiència ens podia ensenyar, sobretot en matèria d’acústica, d’afinacions, del procés de construcció o de la seva filosofia. Teníem pensat de fer-li una entrevista amb unes preguntes que van quedar al calaix, ja que després d’entrar a casa seva ens vàrem submergir en el seu món i en el de la seva dona, la Pilar. Vam sortir sabent que havíem conegut unes persones molt interessants, d’una humilitat aclaparadora, d’un amor per la flauta i d’una capacitat de treball i investigació que no podíem ni imaginar. Més enllà de l’experiència personal viscuda, difícil de compartir, ens proposem d’explicar alguns dels secrets d’aquest ofici que en Josep ens va exposar amb tota mena de detalls. 

En aquesta trobada també s’hi va apuntar en Lluís Montoliu, amic d’en Josep i flautista amateur, al qual li debem aquest agradable i feliç encontre.

Aquest article ha estat escrit a quatre mans entre les meves i les del flautista sabadellenc Joan Escoda. Moltes gràcies, nano!




En Josep, enginyer de professió i gran amant de la flauta de bec, ens explica que de jove havia estudiat flauta travessera i flauta de bec. Tenia un grup de música amb el que interpretava la música que més li agradava: la música del renaixement i del barroc. Però ben aviat va veure que els instruments amb els que podia comptar no el satisfeien. En aquell moment només diposava de les flautes alemanyes Moeck i ben poca cosa més. Empès per la seva personalitat autodidacta, pels seus coneixements de mecànica i gràcies al suport del constructor Alec V. Loretto, va començar ara ja farà quaranta anys el que ha estat la seva principal afició: construir flautes. Aquest camí no l’ha fet pas sol. La passió per la flauta també la comparteix amb la Pilar, la seva dona, flautista amateur i copartícep d’un projecte vital que es realitza colze a colze, flauta a flauta.


La fusta, la primera decisió 

La fusta és una matèria viva. Hi ha fustes de diferents procedències, tonalitats i densitats, i cada arbre acumula una història particular en els seus anells de creixement, que cal conèixer. En el soterrani, resguardat de la llum, hi trobem tot el seu magatzem de fustes: auró, noguera, boix, cirerer (del país i americà), olivera o el rosewood d’Honduras, que de dens que és gairebé no el podem ni aixecar! En Josep però, ens confessa que el boix és la seva fusta preferida: una fusta noble, densa, que permet un so punyent, adequat per a la música barroca i solista, però no tant estrident com d’altres de més dures. En aquest cas, i amb les seves paraules, “això ja no és una flauta dolça”. En canvi, per a la música del renaixement i especialment per la polifonia opta per l’auró o el cirerer, fustes molt més toves i amb un so més càlid, que permet empastar millor amb altres flautes.


L’ordinador, la feina prèvia 

Abans de començar a tallar la fusta i donar-li forma, en Josep es posa a l’ordinador a fer un ball de càlculs. Mentiríem si diguéssim que ho vam entendre tot, però ens va aclarir molts dels problemes que sovint com a intèrprets ens trobem amb les flautes, i dels equívocs que de vegades es produeixen per no disposar d’uns coneixements científics sòlids.

Actualment, la flauta a la qual dedica la major part dels seus esforços és a una flauta tenor (en do) conservada a la Musée de la Musique de París. És un model de Thomas Stanesby Junior que té la particularitat de tenir quatre parts (el cos partit en dos) i de no tenir el peu amb forma de campana. La True concert flute, tal i com la denominava el mateix constructor anglès, forma part d’un dels darrers intents, de les darreries del segle XVIII, d’aconseguir un instrument dúctil per a la naixent orquestra clàssica, amb les seccions de vent i les necessitats expressives i dinàmiques que la nova música demanava (si en voleu saber més aquí teniu un model històric que hi ha al Metropolitan Museum de Nova York en contralt i un article de Philippe Bolton al respecte). Malauradament, la fisiologia pròpia de l’instrument va perdre la partida en detriment d’altres, com la flauta travessera o el chalumeaux que sí permetien un bon volum i contrastos dinàmics.

El museu li va facilitar les mesures exactes de cadascuna de les parts, amb les quals en Josep fa una
recreació virtual, per comprovar que tot funcioni, que les afinacions siguin correctes i per fer-ne els canvis oportuns. El primer problema amb el que ens trobem alhora de fer un instrument còpia d’un original sempre és amb el diapasó. Concretament aquesta flauta tenor està a 411Hz (més greu que els instruments moderns), la qual cosa vol dir que s’hauran de fer canvis en les mesures per tal de fer-ne un model estàndard a 440Hz. El que pot semblar una regla de tres senzilla es converteix en tot un compromís i embolic matemàtic. El que sí vàrem comprendre és que com més petita és la flauta més ample ha de ser el tub proporcionalment per mantenir les afinacions; per aquesta raó, les flautes de diferents mides tenen comportaments diferents i sovint observem que tenen timbres lleugerament diferents.

L’altre problema que ens trobem amb les flautes conservades als museus és que sovint són exemplars imperfectes: possiblement no s’havien tocat massa o eren més aviat un objecte merament decoratiu. Un instrument de vent que es toca habitualment té una degradació forta i els bons exemplars s’han consumit “sonant”.

Un cop s’han fet tots els càlculs oportuns sobre cadascuna de les parts de la flauta es passa a fabricar les broques i els mandrins que serviran per fer el tub. Així doncs, aquestes eines metàl·liques són específiques per a cada model de flauta i aconseguiran elaborar l’instrument desitjat. La flauta de bec barroca té un tub cònic invertit que possibilita tenir més notes agudes, uns forats més petits que permeten una digitació més ràpida i amb uns greus més suaus, que la fan molt apte per a la música instrumental i virtuosa. En canvi, la flauta renaixentista o de transició cap al barroc té una forma més cil·líndrica. Aquestes flautes no tenen un àmbit tan gran però per contra permeten tenir uns greus més potents, més lligat a la música polifònica vocal del moment.

Un dels molts càlculs que es fan durant el procés de creació de qualsevol instrument de vent són les impedàncies o els modes de vibració (el que popularment coneixem com a registres), que determinaran els sons que aquell instrument aumentarà o atenuarà i que estan en certa manera relacionats. També determinarà l’afinació de les notes, la facilitat execució, els “llops” (notes que tenen vibracions no desitjades o que no acaben de sonar correctament),... La fabricació de flautes es basa en un cert compromís entre diverses variables i és molt difícil que un instrument reuneixi totes les qualitats sense tenir alguna feblesa. L’honestedat doncs és un grau.


La prova d’or: com sona? 

La tecnologia ajusta i economitza processos, però després cal veure la realitat i veure com sona. Creat el primer prototipus s’humanitza el procés: les pàgines i pàgines de càlculs matemàtics desenvoquen en un instrument que no està acabat i que necessita del buf i de la personalitat d’en Josep i la Pilar per finalitzar-lo i arrodonir-lo. En Josep corregeix el diàmetre intern del tub, del bisell, del canal i dels forats a fi d’aconseguir un instrument amb ànima, afinat, balancejat i llest per a fer molta música.

En Josep concep la fabricació d’instruments com un recorregut que no té final. Sempre es poden fer coses noves sobre una flauta. Un instrument mai està acabat i evoluciona segons diverses variables. Per exemple, és important que les flautes de fustes toves com el cirerer, pel tipus de fibra que tenen, es reajustin als pocs mesos de tocar-se per guanyar en agilitat i volum, repolint el canal i el tub. El que sí ha de tenir clar un constructor és el moment de deixar lliure la flauta, perquè un obsessiu afany de millora també pot conduir a la seva desnaturalització i possible destrucció de l’instrument.

Arribem doncs a l’última etapa de la nostra visita quan ens disposem a anar al menjador de la casa on en Josep i la Pilar ens presenten els instruments ja finalitzats. En primer lloc trobem les Kinseker (nosaltres toquem les contralts i tenors, però en Josep construeix el consort complet), un model de flautes transicionals amb un so amb una mica d’aire i un timbre molt agradable. També la famosa tenor Stanesby Junior, un instrument amb molta potència d’aguts, resistent al buf i amb una gran capacitat dinàmica. L’obsessió d’en Josep per l’afinació dels seus instruments és remarcable i potser seria la característica que més han valorat els flautistes que han tocat els seus instruments, nosaltres inclosos.

Com a curiositat, ens ensenya uns caps de fusta que també construeix per a flauta travessera, i hi ha un detall que ens crida especialment l’atenció i que parla molt de la sensibilitat d’en Josep Tubau per la seva feina: la caixa per guardar el cap, que també ha construït en Josep, està decorada amb la corba d’impedància que utilitza per elaborar aquell cap. Un treball delicat, apassionat i minuciós.

En Josep Tubau no és un constructor de flautes convencional. Per ell la construcció de flautes no deixa de ser “la seva dèria” i una afició. Així que aconsegueix una bona remesa del model en qüestió, deixa de fer-lo per pensar altres models i projectes. Tant és així, que actualment està treballant sobre la construcció d’instruments egipcis de fa 4500 anys, nous models en alto i baixa sobre Stanesby Junior i alguna altra sorpresa. Estem espectants!

Els seus clients són amics, el cercle més proper i músics que li fan confiança. Per citar-ne alguns exemples, en Carles Riera, en Pedro Memelsdorff, els conjunts Els Ministrils o Cinco Siglos han tingut o tenen alguns dels seus instruments.

S’ha acabat doncs la nostra visita. Agraïts pel tracte, per la professionalitat i la sensibilitat d’un home i d’una dona que ens han obert casa seva per mostrar-nos la seva passió i amor per l’instrument. Nosaltres ens enduem algunes flautes i sobretot, una lliçó de vida.

Joan Escoda i Eloi Fuguet

Més les fotografies de la visita als següents enllaços:
Fotos Eloi
Fotos Joan