Entrevista a Jorge Jiménez

Avui us presento una entrevista que vaig fer fa pocs dies a en Jorge Jiménez, un violinista especialista en la interpretació de la música amb criteris històrics. Nascut a Vilanova i la Geltrú i format entre Barcelona i els Països Baixos, Jorge viu actualment a Londres i és un bon exemple de la situació en la que s'han trobat molts músics talentosos catalans que no s'han volgut resignar a viure en un país que maltracta per sistema la música antiga (i la cultura en general) i que ha fet camí, amb molt d'èxit, dins la professió que han escollit i estimen però vivint fora de casa.
Jorge Jiménez és un noi talentós i molt despert, amb una gran capacitat analítica del context en el que es troba. Per això crec que, en l'actual context econòmic i de retallades socials, és un bon moment per xerrar amb un "emprenedor" musical com ell. En aquesta petita entrevista doncs, xerrem sense floritures dels seus projectes més immediats, com la producció de l'òpera "Agrippina" de Haendel amb l'OSPA a Oviedo, i també del context de crisi actual i com aquesta està repercutint en les programacions i la capacitat formativa d'Europa.



- En breu et veurem per Espanya com a concertino de la Orquesta Sinfónica del Principado de Asturias (OSPA). Què ens pots explicar d'aquesta producció?

Es tracta d’una coproducció entre l’Òpera d’Oviedo i la Vlaamse Opera de Ghent-Anvers a Bèlgica de l’òpera que va fer famós a Haendel a Itàlia i que el va catapultar a l’escena musical anglesa: “Agrippina”. Una òpera en la que trobem les llavors de les més famoses àries de la producció haendeliana. Una delícia. 

La direcció escènica va a càrrec de la magistral (i joveníssima) Mariame Clement i transporta les intrigues de l’antiga Roma a un plató de televisió dels anys 80 on s’està filmant un serial al més pur estil “Dinastia” o “Dallas”. La direcció musical a Gent va a càrrec del llegendari Paul McCreesh, fundador dels Gabrieli Consort & Players i actualment director principal de la Gulbenkian Orchestra a Lisboa. A Oviedo, la direcció musical corre a càrrec de Benjamin Bayl, un director australià de 30 i pocs amb el que he tingut el plaer de treballar durant els últims 14 anys. Un crack.

I la meva feina com a concertino serà fer sonar dues orquestres “modernes” d’òpera com si fossin especialistes en interpretació històrica. Va ser un plaer absolut treballar amb l’Orquestra Filharmònica de la Vlaamse Opera ja que, apart de tenir un nivell molt alt, tenen experiència en aquest tipus de situacions (durant bastants anys el seu director principal va ser Mark Minkovsky, dels Musicians de Louvre) i fins i tot van fer servir arcs barrocs, que l‘oficina de l’òpera no va dubtar ni un segon en llogar. 

El dia 28 començaré la feina de preparació amb l’OSPA i no dubto que serà un treball molt interessant, ja que és una orquestra amb moltíssims anys d’experiència.

- Com a músic freelance has col·laborat amb les millors orquestres europees amb criteris històrics. Fa uns anys et vaig preguntar per les característiques de les diverses escoles d'interpretació. Ha variat molt el panorama? hi ha hagut la irrupció de noves escoles i/o estils interpretatius? quins referents creus que hi ha a l'actualitat?

Hi han dos punts interessants en referència a les escoles interpretatives avui en dia: per una banda, cada dia hi ha més del que jo anomeno “hibridisme”. És a dir, músics “moderns” que, a vegades amb preparació i a vegades sense, treballen dins d’ensembles de música antiga. Això porta a una situació de “cross-over” que a vegades funciona i a vegades no. Des del meu punt de vista això no és més que una evolució natural de la demanda dels mercats i les necessitats dels músics per trobar feina. Evidentment, si t’ofereixen una setmana de feina ben pagada (encara el bolo de música antiga es paga millor que el de música simfònica) i estàs lliure, acceptaràs la feina i et posaràs cordes de tripa al violí, aniràs i faràs la teva feina. 

D'altra banda,  ara ja estem en una 3 o 4 generació d'ensenyament de la música antiga, i el que s’ensenya, així com els qui ensenyen, ja no són “pura sang” com ho van ser els “originals” iniciadors de l’estil (Frans Brüggen, Anner Bylsma, Sigiswald Kuijken, Gustav Leonhardt,...). És una evolució lògica i necessària. El nostre bagatge auditiu és molt més gran, no només per la influència d’altres músiques dins del nostre entrenament bàsic com a músic sinó per la influència de 30 anys d’enregistraments i concerts dels més grans de la música antiga dels quals n’hem aprés i seguim aprenent per prendre les nostres pròpies decisions. Incorporem el seu gust musical, els seus tics, els seus trucs (que els fan tan grans) a la nostra interpretació i d’això ara se'n diu interpretació històrica. Ara mateix anar a estudiar el violí barroc amb l’Enrico Onofri o en Fabio Biondi ho veig exactament igual que anar a estudiar el violí amb l’Itzak Perlman o en Zakar Bron: aprens de la seva pròpia manera d’interpretar la música. I és fabulós! potser s’ha perdut un punt d’investigació, de retorn al so original. Però tampoc no és mala cosa...

- A part de la teva participació en orquestres, col·labores en diversos projectes cambrístics. Ens pots descriure els més rellevants? quins projectes tens previstos en breu?

Dins de la meva evolució com a músic (i persona) segueixo buscant. Només sé que concentrar-se només en una part de la nostra història de la música se m’ha quedat una mica petit i des de fa un parell d’anys busco engrandir el meus horitzons interpretatius. 

El meu projecte personal Tercia Realidad segueix en marxa, però bastant fora del camp pel que el vaig crear. El pròxim gener veureu clarament a què em refereixo. Per una altra banda, els últims dos anys he estat treballant en projectes de fusió, amb arts visuals i altres músiques, i la veritat és que tot està prenent una forma que cada vegada m’agrada més.

L’any passat vaig presentar, conjuntament amb l’artista boliviana Alejandra Dorado l’obra “Leda”, un curtmetratge en protesta a la violència de gènere i que jo vaig musicar. Aquest any preparo, per fi, el meu primer àlbum a violí sol amb música de Bach, Biber i Roman, que anirà fusionat amb un gènere que ningú mai pensaria que es pogués relacionar. 

- La gestió del grup humà d'una orquestra sempre és un qüestió molt complicada: la motivació artística, l'estabilitat pressupostària, la gestió d'egos,... creus que en general la distribució de responsabilitats està ben assolida? de què pequen els gerents de les orquestres? i els directors artístics? i els músics? quina orquestra és paradigmàtica en la seva modèlica gestió del grup?

En una empresa la jerarquització és recomanable. En una empresa plena d’egos de músics la jerarquització és absolutament necessària. Per desgràcia encara no m’he trobat cap orquestra cooperativa que no hagi acabat amb una jerarquització, encara que es vulgui amagar. Potser les que més s’apropen a la perfecció com a empresa siguin les millors: Freiburg Barok Orkest, Akademie fur Alte Musik Berlin i Orchestra of the 18th Century. Per qué? perquè encara funcionen com a cooperatives, cadascú té molt clara la seva funció i ningú no es fica en la feina de l’altre (encara que segur que passa). Cal ser del nord d’Europa perquè alguna cosa així funcioni. I la majoria de vegades, ni així (riu).

- Estem en temps convulsos i de retallades. Com estàs veient que està condicionant la crisi econòmica les programacions de música antiga a Europa? 

A Europa les programacions van tocar fons fa un parell d’anys. Sembla que ara està començant a arrencar, ben a poc a poc, però és cert que es noten alguns “brots verds”. Tot i així, les retallades a països com Holanda, Bèlgica o Alemanya deixaran unes ferides bastant fondes, purulentes i difícils de cicatritzar. 

A Espanya encara ens queda una estoneta de caiguda lliure. Em deia la meva mànager fa uns dies (després de 3 mesos de silenci): “Jorge, no es que s’estigui parant el món... és que s’ha parat”. Crec que no ho puc explicar millor.

- Últimament també t'hem vist col·laborar en produccions com a concertino a l'antiga Europa de l'Est i a Amèrica Llatina. Aquesta crisi està condicionant la localització de les teves participacions? Creus que s'estan obrint nous mercats per les produccions de música antiga?

És clar que condicionen, però també està clar que ningú és profeta a la seva terra i que és difícil ser reconegut en el teu propi país i molt més fàcil ser-ho fora. Crec que fa 15 anys que no faig un concert al meu poble, Vilanova i la Geltrú. Perdona! sí! en vaig fer un, gratuït i en el qual em vaig trobar moltíssims entrebancs. I així seguim... un pèl exiliat sí que em sento. 

- Crec que ets l'administrador del teu espai web, així com de les xarxes socials. Per on creus que anirà la promoció dels nous artistes? quin grau d'importància creus que poden jugar les xarxes socials en aquest aspecte? Quin ús dónes tu a cadascun d'aquests mitjans?

Estic arribant a la conclusió que ara mateix es dóna massa importància a la nostra “ciberimatge”.  Fins al punt que últimament sento més: “quines fotos més bones tens a la teva pàgina” i no “quin concert més bonic!”. Igual he de canviar de professió (riu).

- Com veus la programació de música antiga a Espanya i Catalunya? Com creus que influencien ens actuals mitjans de comunicació especialitzats en les decisions dels programadors? Relatiu a aquest aspecte, què poden aportar els músics formats a Catalunya i Espanya en el context europeu? 

Crec que ara mateix parlar de la programació de música Antiga a Catalunya o Espanya és difícil donada la situació (seguim tenint un món cultural completament dependent de l’Estat sense mecenatge privat i així ens va) però això no treu que Espanya i Catalunya no sigui competitiva a Europa i al món en el marc de la interpretació amb criteris historicistes. 

Per una banda tenim els incombustibles Jordi Savall i Eduardo López-Banzo, que segueixen amb la seva sòlida carrera i per una altra banda nous grups com ara els asturians Forma Antiqva, el sevillà Fahmi Alqhai i la seva Accademia del Piacere, Vicente Parrilla i el seu More Hispano, Josetxu Obregón i la seva Ritirata, els catalans La Caravaggia i evidentment Tercia Realidad, que estan movent el nom d’Espanya i Catalunya per tota Europa amb programes innovadors, molt interessants i amb una qualitat “5 jotas”. Com a mínim! (riu)

- Recentment s'ha creat una associació d'orquestres de cambra a Catalunya amb l'objectiu de fer un front comú davant l'Administració i vetllar per la cultura musical clàssica del país. Si fossis director artístic d'una orquestra catalana, quins serien els teus objectius programàtics i socials ineludibles? quin pes tindria l'arrelament i implicació en la societat civil?

Definitivament la programació de la música dels compositors de la terra o vinculats a ella (tant antics com moderns) seria vital. Però també és molt important treure l’orquestra de l’àmbit de concert clàssic i acostar-la a la gent: assajos oberts, concerts i produccions escolars, col·laboracions amb altres àmbits de la cultura, de la vida de la gent... Això és absolutament necessari. A vegades ens oblidem de com d’important és la música a la nostra vida. I com sempre, fins que no deixes de tenir una cosa, no la trobes a faltar. Potser ens cal perdre-la per desitjar-la de veritat.

- Referent a la formació, tu ets un músic que s'ha format principalment entre Catalunya i Holanda. Quins són els punts forts i els dèbils que tenen les escoles superiors catalanes i espanyoles? s'han acostat els nivells amb les escoles europees de més tradició?

Jo crec que escoles com l’ESMUC, el Reina Sofia, o el Musikene estan al nivell, o fins i tot per sobre del nivell de moltes escoles superiors europees. També crec que la diferència entre aquestes institucions i la resta de conservatoris superiors de l’Estat recau en el professorat que hi està treballant, que són molt bons, sinó els millors. I no hi treballen perquè han realitzat “cursos de macramé” pels quals els hi han donat 0’5 punts en unes oposicions. Estan allà per la seva qualitat com a professors!

Tu mateix vas estudiar a Amsterdam, Eloi. El Conservatori funcionava fatal, l’edifici feia por, les condicions eren terribles,... però tu vas anar allà a estudiar amb un professor perquè volies ser millor musicalment i tècnicament, no perquè volguessis un diploma. Sobretot perquè aquest diploma no t’hagués servit de res en una oposició al teu país, encara que fossis el millor de tots els candidats. Avui en dia encara passa que el professor amb el “curs de macramé” té més possibilitats que tu de treballar en un conservatori superior a Espanya... i és molt trist que un “curs de macramé” de l’Ajuntament de Zafra conti més que un diploma de la Royal Academy of Music. Olé!

(Fotografies extretes del seu web: www.jorge-jimenez.es)