Entrevista a Joan Izquierdo

Ja fa temps que segueixo el Conjunt de flautes de bec del CMMB, un consort que ha anat creixent any rere any i que a l'actualitat és tota una proposta d'èxit no només educativa sinó també musical. Vaig poder assistir al seu accidentat concert en el Foyer del Palau de la Música (ja veureu el per què) i el vaig gaudir d'allò més.
El flautista Joan Izquierdo dirigeix aquest conjunt i és també, com molts de vosaltres ja sabeu, el professor de flauta de bec del CMMB. En Joan és un home d'idees clares i les expressa també clarament. Se sap explicar i es mulla quan cal. I m'agrada que ho faci.
En aquesta entrevista (cliqueu a "Més informació") parla sobretot del Conjunt de flautes del CMMB i del treball que realitza amb ells a l'aula, però també de les programacions acadèmiques, de l'ESMUC i de la crisi. Espero que us agradi.
També us adjunto una de les gravacions en directe del consort. La resta les podeu consultar en el següent enllaç.

Eloi - Quins són els objectius del Conjunt de flautes de bec del CMMB?

Joan - El conjunt és una assignatura. Tot estudiant de Grau Professional forma part d'un conjunt instrumental i els flautistes fan conjunt de flautes. Amb els anys de feina hem pogut fer algun concert a fora i l’any passat vàrem fer una petita “gira”, que aquest any hem pogut repetir. 

Eloi - Com treballes la classe? tens algun procediment de treball establert? com afrontes el treball del repertori propi de l’instrument?

Joan - Em sembla haver trobat el desllorigador d’algunes de les grans problemàtiques dels conjunts de flautes (l’afinació, el tocar junts, aconseguir que la polifonia soni prou transparent,...), i diria que he après a fer-ho sense haver de marejar gaire al personal. Pel que fa al repertori, a conjunt faig un èmfasi especial en el renaixement. Al meu entendre aquest repertori és fonamental per a l'instrument i a la formació individual hi té un encaix complicat. El conjunt és el marc ideal per a treballar-lo. 

Eloi - Recordo que el concert del Palau va ser força accidentat. Estàveu situats en el Foyer i us havien programat enmig de la sortida de públic d’un concert a la Sala Gran. M'he adonat que els teus alumnes, potser d’una forma inconscient, tenen molt bons automatismes: saben escoltar el que passa, reajusten autònomament la seva interpretació,... Tots dos hem estudiat a Holanda i moltes vegades la idea que tenen en aquelles latituds de treballar els automatismes és la repetició sistemàtica d’un motiu moltes i moltes vegades. Hi ha una altra manera de treballar-ho? com ho treballes a l’aula?

Joan - Un bon músic ho és tot menys automàtic. Evidentment la pràctica de la música és protocol·lària i hi ha coses que s’han de fer i en un cert ordre. Però l’exercici de la música és flexible per naturalesa. Per mi és molt important entendre que la música no es fa sinó que succeeix, que l’intèrpret no és un actor de la música (i molt menys el protagonista) sinó el seu transmissor. Quan un està fent música no pot ser extremadament rígid en la interpretació perquè si ho és ha comprat tots els bitllets de la loteria perquè li surti malament (riem). Cal tenir la capacitat de ser conscient del que està passant, i això va més enllà de l’oïda o l’escolta atenta: parlaria de sensibilitat, anant més enllà de les habilitats, una manera de ser músic. Si dius que ho has vist en els meus alumnes ens fas una gran lloança! 

Eloi - Quina relació estableixes entre la classe de conjunt i la de tècnica col·lectiva, entre el treball artístic i el tècnic en el consort de flautes?

Joan - Cada vegada més he anat treballant la tècnica de manera passiva i reflexiva. Els convido a observar com fan les coses i perquè les fan. He aconseguit que no siguin conscients de com de bé ho fan. I això és molt bo! 

Eloi - En el conjunt hi participen alumnes de Grau Professional de dins i fora del CMMB, amb diferents estils d’interpretació. Com ho fas per combinar les qualitats de cadascun d’ells?

Joan - Traient-ne el màxim partit. Un conjunt és un ésser viu i té la seva pròpia manera de fer. Any rere any els membres del conjunt van canviant però alhora no canvia res. El sistema de treball és sòlid i permet que la gent que ve de fora s’adapti perfectament: l'únic que se’ls demana és que assumeixin que bufar és el més important! I llavors intento no ficar-me gaire en la seva manera de tocar; els defineixo el fraseig, els inicis i finals de frase, on han de fer comes... i això ja és incidir molt! 
Potser és pertinent que parli una mica d’afinació: quan he deixat de parlar-ne és quan el conjunt ha començat a sonar bé. A la meva aula ha quedat prohibit parlar d’afinació. En la seqüència “escoltar, imaginar, tocar” tenen prohibit criticar-se i jo no els dic si estan “alts” o “baixos”. Ells tenen orelles! “Si dubtes és que està bé. Si no està bé ho sentiràs.” No podem fer descansar una cosa tant important en la inseguretat. Presoners de l'afinació nota a nota oblidem el fraseig, i sense fraseig afinar és impossible. Així ho crec. I si tinc raó el conjunt n’és la prova. 

Eloi - Dirigeixes el conjunt sense tocar. Has pensat en dirigir ensembles que no siguin conjunts de flautes?

Joan - Tocar amb ells és un plaer. Ahir vàrem enregistrar unes peces i vaig substituir a una de les flautistes perquè estava fent la selectivitat, i va ser una passada! Perquè tocar és el que a mi m'agrada, i sóc molt estricte dient-me cada dia “sóc flautista, no sóc director”. Però anys de polifonia m’han fet tenir ganes de mostrar el meu punt de vista. Per ara no s’ha donat l’ocasió, ni sortiré pas a buscar-la, però m’agradaria molt dirigir renaixement en un conjunt vocal. 

Eloi - D’altra banda també ets professor del CMMB a Grau Professional. Com entens la programació a aquest nivell? (entenent la programació no només com a un formulari burocràtic sinó també com els passos a seguir implícits en la formació). Com la veus en relació a un futurs estudis a nivell superior? 

Joan - No m'agraden les programacions que es fonamenten en un escalat del repertori ordenat de fàcil a difícil. Quin disbarat! El repertori ordenat de “tocar poc” a “tocar molt” (has vist que sovint parlem així?) em posa els pèls de punta. No puc concebre que una obra sigui fàcil. He d'acceptar que hi ha obres difícils, determinats extrems del repertori no es poden abordar si encara no s'està preparat, però a la inversa no. Cap obra és “massa” fàcil perquè no mereixi ser tocada. 
No els dic mai als alumnes el que han de tocar. Considero el descobriment personal del repertori un contingut fonamental, i tot i que sóc molt actiu assistint-los, se senten molt sols. I quan apareix una vella partitura fotocopiada com si fos un tresor els premies mostrant-los el màxim de connexions possibles. 
Per altra banda, en programació hi ha l'estil fill de les bones intencions de la LOGSE, que ens han convertit en redactors d'una terminologia terrible que omple fulls amb coses que no faran profit a ningú. Recordo els consells de l'anyorat Carles Riera, en aquest sentit... “si un alumne no sap tocar l’has d’ensenyar a tocar. I ja està”. 
La “progressia” deu tenir virtuts però ha generat una burocràcia que desconfia de la nostra pròpia capacitat com a docents. L’administració vol que li expliquem exactament com treballem i moltes vegades no podem perquè nosaltres treballem fent curtcircuits, reinventant-nos constantment, canviant els plantejaments, improvisant... i precisament en això rau la qualitat de la feina que fem! 

Eloi - I per acabar, com veus actualment la flauta de bec a Catalunya i a Espanya?

Joan - La veig bé. Hi ha molta gent fent coses interessants i ben preparada. Quan jo era jove teníem un cert complex de que ens havien de venir de fora a explicar les coses, però aquest complex s'ha volatilitzat. Ara hi ha molta gent que en sap molt i que és capaç d'ensenyar, crear, inventar i donar sentit a aquest instrument de maneres diferents. 
Però tenim un problema molt greu amb la flauta de bec a l'ESMUC. A la pràctica no és possible fer uns estudis superiors raonables de flauta de bec, amb un professorat disposat a ensenyar a la gent el que no sap. I el nostre instrument necessita ensenyament! A la taula rodona de la trobada d'ERTA, per exemple, es va constatar la necessitat que tots els estaments relacionats treballin en comú per a la formació dels bons professionals que l'instrument necessita en tots els àmbits, i la nostra escola superior no atén als flautistes que estiguin interessats, per posar un exemple, en la pedagogia. Al meu entendre això és tràgic, és un greu error que a la llarga pagarem molt car. 
Per a la flauta de bec aquest problema és fins i tot més greu que l'actual conjuntura de crisi econòmica. Molts de nosaltres ho passarem força malament, i potser durant molts anys, però la flauta va créixer i va fer-se la que és a Catalunya en uns temps en els que l'ensenyament de la música i la cultura musical no estaven tan àmpliament difosos com aquestes darreres dècades. Per tant hem de ser capaços de seguir treballant amb menys mitjans i de fer molta difusió de la nostra activitat. És un moment dur per a molts i amb això no es pot frivolitzar, però és també una ocasió per a reinventar-nos i reformular-nos que, tot cal dir-ho, ens fa bastant falta.

Barcelona, 15 de juny de 2012
Fotografies cedides pel Conjunt de flautes del CMMB i Joan Izquierdo